Jean Lorrain

Ourige: Biquipédia, la anciclopédia lhibre.

Jean Lorrain, pseudónimo de Paul Alexandre Martin Dubal, fui un scritor francés de la Belle Époque de Paris, nacido an Fécamp an 7 de Márcio de 1855 i falecido an Paris, an 30 de Júnio de 1906. 

La sue obra numerosa i scandalosa regista ls bastidores de l bício de la sue época. La sue léngua ferina i sous artigos cruéis criórun-le baries inimizades, antre eilhas, la de l scritor Robert de Montesquiou (1855-1921). L sou stilo decadente tubo grande anfluéncia ne l'escritor carioca João de l Riu (1881-1921). Jean Lorrain fui un de ls scritores scandalosos de la Belle Époque, tal cumo Rachilde, Rebell Hugues i Delphi Fabrice. Las sues obras puoden ser associadas a la literatura fin de siécle. 

Biografie[eiditar | eiditar código-fuonte]

Caricatura de Lorrain por Georges Goursat (1863-1934)
Caricatura de Lorrain por Georges Goursat (1863-1934)
Caricatura de Lorrain por Georges Goursat (1863-1934)

Filho de Amable Dubal, armador, i de la sue mulhier, Pauline Mulat, Paul Dubal studou ne l Lycée du Prince Ampérial de Banbes (1864-1869) i depuis cumo anterno ne l coleijo de ls domenicanos de Arcueil, l Coleijo Albert-le-Grand(1869). Fui anton que cumpós ls sous purmeiros bersos. 

An 1873, conheciu Judith Gauthier durante las bacanças an Fécamp: eilha nun se antressou mui por el, mas el quedou literalmente rendido a eilha. An 1875, oufereciu-se cumo boluntairo pa l 12 regimiento de ×10{{{1}}} hussardos, an Saint-Germain-en-Laye i Rocquencourt. Ampeçou a studar Dreito an Paris an 1876, mas abandonou ls studos an 1878 i passou a frequentar las salas de redaçon de ls jornales i ls cafés, bien cumo l'ambiente boémio centrado an Rodolphe Salis i ne l cabaré Xat Noir, adonde conheciu ls Hydropathes i ls Zutistes, Jean Moréas Maurice Rollinat, Jean Richepin, Émile Goudeau, i outros. An 1880, tubo las sues purmeiras crises cardíacas i d'heiperbentilaçon i fui morarpara Paris, para un apartamiento mobilado de Montmartre. 

An 1882, publicou an eidiçon d'outor, l'eiditora Lemerre, l sou purmeiro libro de poesie, Le sang ç dieux i colaborou para dibersas rebistas, cumo Le Xat Noir i Le Décadent. An 1883, el publica un nuobo libro de poesie, La Forét Bleue, i frequenta l salon de Charles Buet, adonde conhece Jules Barbey d'Aurebilly, Joris-Karl Huysmanes, François Coppe, Léon Bloy, Laurent Tailhade ... 

An 1884, ampeçou a colaborar cul Courrier Françales , tenendo publicado ua série de retratos, ancluindo un de Rachilde que marca l'ampeço de l'amisade antre ls dous outores. Ne l'anho seguinte, publicou un nuobo libro de poemas, Modernités, i sou purmeiro romance, Les Lépillier, que scandalizou sue cidade natal de Fécamp. Cunheciu Edmond de Goncourt cun quien manterá amisade até la muorte deste radadeiro, an 1896. 

Lorrain criou l sou própio personaige, boémio i perbertido, cun ua detreminaçon deliberada de causar scándalo. Eesibe ruidosamente, alcunhando-se de l "Anfilanthrope", la sue homossexualidade i la sue atraçon por lutadores de feira, nun heisitando an aparecer ne l beile de Quat'Z'Arts cun ua camisa quelor-de-rosa i las calças de piel de leopardo dun lutador de Marselha, sou amigo. Quier ser bisto cumo un steta i un dandy, mas a la par un splorador sonoro de l bício i de la bulgaridade, ua associaçon curjidosa que resbalou muitas bezes ne l pior malo gusto i que le baliu l çprezo arrogante Robert de Montesquiou, la quien Lorrain, por sou lado, trasformou alegremente an beche spiatório por ser pretensioso an relaçon l'eilegáncia i castidade. "Lorrain", screbiu Léon Daudet nas sues Mimórias : tenie ua cabeça grande i gordinha cumo la de cableireiro cruel, l sou pelo apartado por risca perfumada cun patchouli, uolhos globulares, admirados i ábidos, lábios grandes, que se babában i scorrian durante l sou çcurso. L sou peito era anchado cumo la peitua d'alguns cuorbos. Alimentaba-se abidamente de calúnias i eimundice". 

L sou pai morriu an 1886. Cunheciu Sarah Bernhardt, para quien screbiu alguas peças de triato, i publicou l sou segundo romance, Trés Russe, que probocou un duelo cul sou odiado colega d'anfáncia, Guy de Maupassant, que se achou retratado ne l personaige de Beaufrilan. Publicou artigos an La Bie Moderne i ampeçou a colaborar cun L'Ébènement (1887) i l L'Echo de Paris, an 1888. 

An 1891, la sue coleçon de cuntos Sonyeuse será l sou purmeiro best-seller. An 1892, fizo ua biaige por Spanha i pula Argélia. La sue mai fui morar cul an Outeuil i permanecerá cul até a la sue muorte. Ne l'anho seguinte, conheciu Ybette Guilbert, para quien cumpós alguas cançones, ambora eilha se mantenha remota. L Dr. Pozzi buolta a ouperar-le úlceras ne l'antestino, resultantes de l'absorçon de éter.. 

Retrato de Jean Lorrain por Maurice Delcourt

An 1894, conheciu Liane de Pougy, la quien ajudará a subir a la purmeira linha de l'eilegáncia. A partir de 1895, colaborou cul Journal , adonde publicou las sues crónicas "Sumana Pall Mall", tornando-se un de ls cronistas mais bien pagos de Paris. Las sues crónicas son bitriólicas son tan apreciadas quanto temidas. An 1896, faç parte de la purmeira lista de nembros de la Academie Goncourt. 

An 1897, la crítica saúda l sou romance L Senhor de Bougrelon cumo ua obra-prima. An 6 de febreiro, batiu-se an duelo cun Marcel Proust, an Meudon, depuis dua crítica biolenta que fizo al libro de Proust, Plaesirs eit les Jours. Faç, an 1898, la sue purmeira biaige la Beneza, adonde retorna an 1901 i 1904. An 1900, Jean Lorrain muda-se pa la Ribiera Francesa i an 1901 publica la sue obra-prima, Monsieur de Phocas. 

An 1903, biu-se amplicado ne l causo dosballets roses i ne l causo Greuling por ser próssimo de ls acusados. An ambos ls causos, la sue obra ye acusada, a la borda de l julgamiento, de degradaçon de la moralidade i ancitamiento al crime. An 1904, para cunseguir pagar la multa pesada la que fui cundenado passado tener perdido l porcesso judicial contra Jeanne Jacquemin, publicou La Maison Phelibert. 

La sue salude deteriorou-se, por abuso de drogas - subretodo l éter - i debido a la sífelis. Tenta curas de muntanha i termales an Peira-Caba, Le Boréon i Chátel-Guyon. Morriu a 30 de júnio de 1906 debido a ua peritonite causada por ua tentatiba d'admenistraçon dun enema, cula eidade de 50 anhos, na clínica de l Dr. Samuel Pozzi Predefeniçon:Refnec . Fui sepultado an 4 de Júlio an Fécamp. 

Residéncias[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • 1880 - 1885: Montmartre (bários apartamientos)
  • 1885 - 1887: 20 boulevard de Clichy (18×10Modelo:E bairro)
  • 1887: 8 rue de Courty (VII bairro) (apartamento descrito em Contes d'un buveur d'éther)
  • 1900 - 1906: Nice villa Bounin
  • 1906: Nice, Place Cassini

Obras[eiditar | eiditar código-fuonte]

Poesies[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Le Sang des dieux (1882)
  • La Forêt bleue (1882)
  • Modernités (1885)
  • Les Griseries (1887)
  • L'Ombre ardente (1897) texto online

Romances[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Le Lépillier (1885 e 1908) texto online
  • Très russe (1886)
  • Un démoniaque (1895)
  • Monsieur de Bougrelon (1897)
  • La Dame turque (1898)
  • Monsieur de Phocas (1901) texto online
  • Le Vice errant (1901) texto online
  • La Maison Philibert (1904), adaptado por José Bérys, Georges Nore Brunel e Normandia e levado à cena no Moulin de la Chanson, em Paris, em fevereiro de 1932.
  • Madame Monpalou (1906)
  • Ellen (1906)
  • Le Tétreau Bosc (1906), Le Livre Modern Illustré n º 354 (1941)
  • L'Aryenne (1907) texto online
  • Maison pour dames (1908) texto online
  • Hélie, garçon d'hôtel (1908) texto online

Nobelas i cuntos[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Sonyeuse (1891) texto online ; reedição Séguier "Bibliothèque Décadente ", 1993 ISBN 2-84049-001-3 apresentação, por Jean de Palacio
  • Buveurs d'âmes (1893)
  • La Princesse sous verre (1896)
  • Âmes d'automne (1897)
  • Loreley (1897)
  • Contes pour lire à la chandelle (1897)
  • Ma petite ville (1898)
  • Princesses d'Italie (1898)
  • Histoires de masques (1900) texto online
  • Princesses d'ivoire et d'ivresse (1902); reedição Séguier "Bibliothèque Décadente", 1993 ISBN 2-84049-002-1 apresentação por Jean de Palacio
  • Vingt femmes (1903)
  • Quelques hommes (1903)
  • La Mandragore (1903) texto online
  • Fards et poisons (1904) texto online
  • Propos d'âmes simples (1904)
  • L'École des vieilles femmes (1905)
  • Le Crime des riches (1906) texto online
  • Narkiss (1909)
  • Les Pelléastres (1910)

Triato[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Viviane , conto em 1 ato (1885) texto online
  • Très russe , peça em 3 atos, com Oscar Méténier, Paris, Théâtre d'Application (La Bodinière), 3 de maio de1893
  • Yanthis , comédia em 4 atos, em verso (1894) texto online
  • Prométhée , com André-Ferdinand Hérold (1900)
  • Neigilde (1902)
  • Clair de lune , drama em um ato e duas cenas, com Fabrice Delphi, Paris, Concert de l'Époque, 17 de dezembro de 1903
  • Deux heures du matin, quartier Marbeuf , com Gustave Coquiot (1904)
  • 1904 : Sainte-Roulette de Jean Lorrain e Gustave Coquiot, Théâtre des Bouffes du Nord
  • Hôtel de l'Ouest, chambre 22 , com Gustave Coquiot (1905)
  • Brocéliandre, Yanthis, La Mandragore, Ennoïa (1906)

Crónicas i narratibas de biaiges[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Dans l'oratoire (1888)
  • La Petite Classe (1895)
  • Sensations et souvenirs (1895) texto online
  • Une femme par jour (1896) texto online
  • Poussières de Paris (1896-1902) texto online
  • Madame Baringhel (1899)
  • Heures d'Afrique (1899) texto online
  • Heures de Corse (1905) texto online
  • La Ville empoisonnée (1930)
  • Femmes de 1900 (1932)
  • Voyages , (2009), Les Promeneurs solitaires, prefácio de Sébastien Paré.

Bibliografie[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Anthonay, Thibaut d'. Jean Lorrain : miroir de la Belle Époque, Paris, Fayard, 2005.
  • Rodrigues, João Carlos. "João do Rio: uma biografia". Rio de Janeiro: Topbooks, 1996.
  • Ernest Gaubert, Jean Lorrain , Paris, E. Sansot & cie, 1905.
  • Philippe Jullian, Jean Lorrain ou Le satiricon 1900 , Paris, Fayard, 1974.
  • Pierre Kyria, Jean Lorrain , Paris, Seghers, 1973.
  • José Santos, L'art du récit court chez Jean Lorrain , Paris, Nizet, 1995.
  • Phillip Winn, Sexualités décadentes chez Jean Lorrain : le héros fin de sexe , Amsterdam ; Atlanta, Ga., Rodopi, 1997.
  • Christophe CIMA, Vie et oeuvre de Jean Lorrain, ou chronique d'une guerre des sexes à la Belle Epoque, Cannes, Alandis Editions,2010.

Artigos[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Sébastien Paré, « Les avatars du Littéraire chez Jean Lorrain », Loxias, Loxias 18, acedido a 15 de setembro de 2007, URL: http://revel.unice.fr/loxias/document.html?id=1924 Arquibado an 2013-07-05 ne l Wayback Machine.
  • Hermeline Pernoud, « Le personnage de la fée Viviane dans les œuvres de Jean Lorrain » (Les figures féeriques du cycle arthurien dans les poèmes de Jean Lorrain), comunicação de 26 de junho de 2012 ao seminário « Jeunes Chercheurs » da Universidade Sorbonne Nouvelle. Audio artigo no site do CRP19 (Centre de Recherche sur les poétiques du dix-neuvième siècle) : http://crp19.org/article/seminaire-jeunes-chercheurs.1
  • Morgane Leray, Mirages barbaresques : l'impossible exil dans Heures d'Afrique , de Jean Lorrain, em Revue des jeunes chercheurs en Lettres (R.J.C.L .), n°2, sld Morgane Leray, préf. François MOUREAU, 2007 : http://pagesperso-orange.fr/rjcl/deuxiemenumero.html
  • Morgane Leray, "Des jardins originels aux parcs fin-de-siècle : exemple de mythographie décadentiste", Eidôlon, n°74, décembre 2006, p. 255-266, atas do simpósio internacional, organizado por LAPRIL em Bordéus, de 12 a 14 de janeiro de 2006 sobre Les Mythologies des jardins (consultável em Google Books).
  • Morgane Leray, « Orphée fin-de-siècle : un chant du signe ? "(Lorrain, Redon, Moreau), Simpósio Internacional de Orphée entre sol e sombra, organizado em 16 e 17 de novembro de 2007, no Instituto Católico de Toulouse, Inter-lignes, Edição Especial, março de 2008, p. 125-136.
  • Morgane Leray, « Traversées du miroir vénitien. Voyages à Venise et psyché fin-de-siècle chez Jean Lorrain et Maurice Barrès », X simpósio internacional bilingue Borders and Crossings, 16-19 de julho de 2008, Melbourne, Austrália, em Nottingham French Studies, vol 51, no 1, primavera de 2012.
  • Morgane Leray, « Gemmes de sang et fleurs de péché : la sublimation à la renverse dans l’œuvre de Jean Lorrain », Simpósio La Souillure organizado por LAPRIL, Bordéus, março de 2009 (para publicação).
  • Morgane Leray, « Scénographie de la fin, thanatologie de la littérature » (sur Jean Lorrain), 41ª Convenção do NeMLA, mesa redonda sobre La Mise en scène de la mort dans la littérature des XIXe et XXe siècles, de 7 a 11 de abril de 2010, Montréal.
  • Morgane Leray, « Promenons-nous dans les bois, voir si la louve n’y est pas : érotisme et féminité de la forêt fin-de-siècle » (Jean Lorrain et Catulle Mendès), simpósio sobre La Forêt romantique, 3, 4, 5 de junho de 2010, domaine du Maine-Giraud, organizado por LAPRIL, Université Bordeaux III (para publicação).
  • Morgane Leray, « L’Apparition du masque : la révélation du néant. Pour une lecture apocalyptique du fantastique de Jean Lorrain », simpósio Apparitions fantastiques, CERLI, 24-26 de novembro de 2011, Angers.

Ber tamien[eiditar | eiditar código-fuonte]

  • Decadentismo

Ligaçones sternas[eiditar | eiditar código-fuonte]